Llegendes de bruixes (II)

Un sastre veí d’una bruixa va reparar que aquesta moltes nits sortia per la xemeneia i a cavall d’una escombra se n’anava cel enllà, aneu a saber on. L’home es féu el propòsit de seguir-la i una nit es va enginyar per amagar-se a la cuina de la casa de la bruixa. Així que va veure que se’n punjava per la xemeneia, se li va agafar a les cames i va seguir amunt com ella, i sense saber com es va trovar a la xarranca calvalçant una escombra. Quan ella se’n va adonar, el sastre tot es va esborronar, però la bruixa no podía tornar enrera ni tirar-lo daltabaix. Es limità a dir-li que sobretot no digués ni una paraula a ningú de tot el que veiés, que no s’estranyés de res i que fes com feiem tots els altres, car, si no ho feia, a l’instant fóra reparat que ell no era de la colla i li imposarien un càstig del qual, si en sortia viu, es recordaria tota la vida. El sastre tot es va espantar i es va fer el propòsit de creure la bruixa.

Quan va arribar el momento d’haver acatar el diable, el sastre va sentir una repugnancia inmensa i decidí no fer com els altres, passés el que passés. Ben alcontrari, es tragué una agulla que duia clavada a la solapa del gec i va clavar una bona punxada al darrera del maligne. Aquest va fer un gran bot i exclamà: <<Quines barbes més punxegudes que té el remaleït! No vull pas que em besi més.>>

D’aquella feta el diable estigué més de set anys que no va poder seure. Va interesar-se molt per saber qui havia estat aquell maleït que li havia fet tant de mal en besar-lo. Com que mai no pogué saber, va castigar totes les bruixes que acudien juntes al Canigó, i des d’aleshores que no n’hi han feta cap més.

 

*Bibliografia: El Pirineu. Tradicions i llegendes. Autor: Joan Amades. Editorial: Garsineu Edicions

Per llegir més sobre elles:

Els éssers màgics del Canigó: les bruixes

Llegendes de bruixes (I)

“Una Fada, una maleta i ... pols de Fada! Si voleu contes, contacteu amb mi.

— La maleta de la Lili

No comments yet.

Leave a reply

Reset all fields