Llegendes de Sant Martí del Canigó

Heus ací que el comte Tallaferro, senyor del Rosselló i la Cerdanya, tenia un fill que era brau minyó anomenat Gentil. Quan arribà l’edat per a poder guerrejar, fou nomenat cavaller pel seu oncle, el comte Gifré. La ceremònia va fer-se amb tota la pompa i la solemnitat que hom solia donar a aquests actes, tractant-se sobretot de persones de tan alta nissaga. Van asistir-hi molts vassalls del comte, sobretot pastors i pastorets dels que paixien llurs ramades pels alteroso cims del Canigó. Entre les pastoretes n’havia una d’una singular bellesa, xamosa com cap altra, que va emportar-se les mirades del jove cavaller Gentil, que ben aviat se’n van sentir agradat.

I fou el cas que, mentre tohom vesssava de goig i d’alegria, enmig de les músiques de la festa, van arribar uns camperols que, corrent i adelerats, feren saber al comte que els moros havien desembarcat a la platja d’Arlés i que, aplegats en un exèrcit poderós, es preparaven per entrar terra endins. Els dos germans Guifré i Tallafero, encesos per la ira i per l’afany de combatre els sarraïns i defensar la terra de la invasió dels mulsumans, decidiren agafar les armes. van demanar als altres cavallers que eren presents a la festa, que fessin tocar els corns de guerra per llurs pagesies i en poc temps aplegaren una gran host que, brava i valenta, va sortir a detutar els moros.

El jove Gentil, coprès per la mirada de la noia que l’havia enamorat, no es va adonar de res del que passava, puix convidat per ella se n’havia anat a trescar muntaya amunt, enmig de les prades i de les boscúries. En vesprejar es van perdre per entre les fraus de la muntaya del Canigó. i el fadrí, poc avesat a rondar per aquells roquissers, va sentir-se fadigat i s’adormí als braços de la bella pastora.

Quan va despertar-se es trobà en un món de meravella. La seva bonica pastoreta s’havia trasformat en una goja radiant de formosor que a fi d’encisar-lo volgué presentar-se a la festa vestida humilment. Ara anava vestida amb les gales que només podem portar les goges, d’una riqueza i d’un esplendor enlluernadores.

Era la gran goja Griselda, reina i senyora de totes les encantades del Canigó. Totes les goges feren cor, companyía i seguici a llur reina i van omplir de gràcies i d’atencions a la jove parella. Griselda va concluir el seu enamorat pels palaus inmensos que poseeïa sota les aigúes dels estanys i el féu pasar per les sales amplíssimes, que vessaven claror i irradiaven riqueza i on els esperaven milers d’altres goges amb arpes i instruments harmoniosos que sonaven sense repòs per tal de fer més agradosa al cavaller la visita per aquelles mansions, de les quals havia d’ésser ben aviat senyor, si no refusava les esposalles amb la gran reina Griselda. El jove Gentil restà encisat de tanta meravella i per moments se sentía més enamorat.

En sortit del palau reial, van trovar la magna carrossa que els esperava, tota d’or i d’argent, cosida de perles i de diamants i tirada per set daines blanques com la llet. Tot un estol d’encantades les varen cavalcar i van menar la carrossa a fer un bell viatge per totes les terres que es dominen des del cim més alt del Canigó, per tots els vells comtats de Catalunya i del Rosselló, per l’Ariège, per l’Aude, per Foix i la Bigorra. La carrossa no tocava pas al sòl. Les daines que la tiraven eren tan lleugeres, que de tant córrer la feien volar. Per arreu on passaven sortien les encantades que hi vivien, seguides de llurs grans corts de vasalles, i els saludaven, embadalides de tanta bellesa i magnificencia.

Gentil, encisat d’amor, es disposà tot seguit a casar-se amb l’encantada Griselda, sense recordar-se dels seus ni de que acabava d’èsser anomenat cavaller; tampoc arribà a saber que els moros amb una gran nau tractaven d’emparar-se del país.

Les encantades filles i vassalles de Griselda, al so de clarins i de corns, van difondre la nova de les noces del cavaller amb la reina de les aigües dolces del Canigó. Totes les altres goges es disposaren a honrar la seva companya en rics presents: la goja de Lanós, la de Ribes, la de Carançà, la d’Engolasters i totes les altres dels estanys de l’ample Pirineu. L’una li féu present de l’anell; l’altra, del mantell, l’altra, de la corona i de la flor de tarongina. tota la muntaya es va enriolar i es va vestir de festa per tal de celebrar la magna ceremònia de les noces.

I heus ací que els moros, que eren molts i molt forts, van empènyer les hosts del comte terra endins i Gifré i Tallafero anaven reculant, ben refiats que en arribar a la vall del Tec trobarien el cavaller Gentil, que, amb la host que hauria pogut aplegat dels pagesos resassegats, els aniria a ajudar, i entre tots podrien deturar l’empeta abassegadora dels sarraïns, que, com una allau de fera impetuosa, anaven avançant. Les esperances resultaren fallides, car per enlloc no va comparèixer ni el novell cavaller ni la host que hauria pogut aplegar.

El comte Gifré, que s’havia adonat dels ulls d’enamorament amb què es miraven el seu Nebot i la pastoreta que havia acudit a presenciar la ceremonia del seu armament, es va témer el que havia passat. Furiós, va enfilar-se fins a l’estany on va arribar al precís momento que la jove i galant parella es disposava a unir-se en solemnes esposalles. Guifré, foll d’ira en veure que Gentil s’havia deixat seduir per l’amor en moments tan greus per a la lliberta de la terra, sense saber el que es feia es va abalançar damunt del seu nebot i el va precipitar timba avall. Griselda, tota esborronada, va manar a les seves vassalles que correguessin a cercar-lo al fons de l’abisme. Un estol de garrides encantades van cumplir adalerades la indicació de llur reina i portaren el cos del pobre cavaller mort a causa de la caiguda.

Afectada per tan greu esdeveniment la reina Griselda va sentir-se talment ferida, que cuidà morir. Enfellonida, va aixecar el vol, i fugí seguida de totes les seves filles. Mai més no s’ha sabut res d’ella n’hi s’ha vist cap més encantada per tot el Canigó.

Gifré va manar al petit grup de gent que li restava que toquessin el corn ençà i enllà i que llancessin als quatre vents els sons més forts i aguts que poguesin, cridant la gent per tal de que s’apressin per defensar la terra de la fúria mulsumana. de pertot arreu van fer-hi cap pagesos armats, disposats a lluitar contra la moraina. Va aplegar un fort exèrcit i va córrer a cercar els eu germà per ajudar-lo.

Fou el cas que, mentre ell havia anat en cerca de Gentil, Tallaferro, amb la poca gent que li restava, havia reaccionat, prenent avantage als moros i els havia retuts amb tanta fúria, que, presos per la por, van empendre la reculada fins a Argeles, ben disposats a tornar a embarcar. el comte, que els endevinava les intencions, va destacar un escamot dels seus guerres més braus, els quals, coneixedors de les tresqueres, van guanyar l’avantage als sarraïns, i arribaren a a la platja primer que ells, on calaren foc a les galeres mores. Quan les desferres de l’exèrcit àrab van arribar a la platja per tornar-se’n cap a llur terra, es van trovar les naus enceses. el comte Tallaferro, que amb la seva gent els seguía de molt a prop, els va caure al damunt i no va deixar cap. La vistòria no podía ésser més gran. ni una sola mitla lluna trepitjava el sòl de la patria profanada.

Passades les angúnies de la brega, Tallaferro volgué abraçar el seu fill. Ignorant que no havia pres part en la lluita, preguntà al seu germà com s’havia portat en la masega i si havia fet bon honor a les armes que li havienestat confiades tot just en començar la guerra. Gifré, atordit, no sabia com explicar-li que ell, en un rapte d’ira, l’havia precipitat cingle avall. Temia la indignació del seu germà i també haver-li declarat el que havia passat. No pogué evitar, però, la confessió de la veritat i ho féu amb el cor ben estret de temença. El comte Tallaferro, amb els ulls plens de llàgrimes per la pèrdua del fill, que tan estimava, abraçà el seu germà, car, malgrat tot, va pesar més en ell el goig del deure acomplert i el triomf damunt  de la moraima, que la pèrdua del fill.

El comte Gifré volgué expiar per sempre el seu crim i en la frau aleshores més agresta i emboscada del Canigó va fundar un monestir dedicat a sant Martí, patró dels cavallers. Se’n va fer abat i sempre més observà vida de pentència. La comtessa, esposa seva, va brodar amb or i argent unes riques tovalles per la mesa de l`altar, que s’han conservat gairebé fins als nostres temps.

 

*Bibliografia: El Pirineu. Tradicions i llegendes. Autor/a: Joan Amades. Editorial: Garsineu Edicions

Part de la historia d’aquest monestir la podeu llegIr en El monestir de Sant Martí del Canigó

“Una Fada, una maleta i ... pols de Fada! Si voleu contes, contacteu amb mi.

— La maleta de la Lili

No comments yet.

Leave a reply

Reset all fields