Llegendes dels simiots

Les ferreyes fraus del Canigó també eren poblades per simiots, éssers estranys amb la testa coronada per banyasses molt llargues i recargolades, de barba llarga fins als genolls i gruixuda i de pèls aspres i erectes. Tots ells eren coberts de pèl i vivien pels arbres, per damunt dels quals saltaven amb una gran agilitat.

 

Una nit un vianant que es va perdre per les fraus de la muntanya va trucar a la barraca i li va demanar posada per aquella nit. El rei dels simiots el va acollir amb molta hospitalitat. Com que feia molt de fred, el vianant no parava de bufar-se els dits per tal d’escafal-se’ls. El simiot va restar tot sorpès del sistema, que va considerar com un art de meravella. Per tal de regalar el seu hoste, el rei li va escalfar una alla d’aigua ben calenta perquè pogués beure i fer-se pasar el fred. L’aigua gairebé bullía i era imposible beure’n una gota sense fer-la refredar. I el desconegut, perquè es refredés, no parava de bufar. El simiot restà tot sorprès de l’acció del seu hoste. No es va explicar que amb el buf pogués escalfar allò que era fred i refredar allò que cremava. Considerà el nou vingut com un bruixot o com un diable i no li volgué donar més acolliment. El rei va fer saber el cas als seus vassall, entre els quals es va estendre l’opinió del cabdill.

Mentre els simiots vivien pels cims més enlairats del Canigó, llur acció no era sentida per la terra plana. Malauradament, però, més endavant, baixaren al pla, on van caure com una plaga terribe. Arbre on s’enfilaven restava mort; fruit o conreu que tocaven esdevenia com rostit i no feia res més de bo; tot el bestiar es moria. De nit baixaven per la xemeneia i es posaven per les cases, i sembraven l’angúnia, la desolació i la mort.

Molt aviat la pesta, la fam i la miseria van envair el país. La vida es feu imposible pels homes i per les bèsties, fins que el rector d’Arlés de Tec, que s’anomenava Arnús, va a anar a Roma a cercar els cossos dels sants Abdó i Senén, la presencia dels quals esquivà tota aquella feram, i la pau i la tranquil.litat retornaren a les llars atribolades. Des d’aleshores que no s’ha vist no se n’ha sentit parlar més.

 

*Bibliografia: El Pirineu. Tradicions i llegendes. Autor/a: Joan Amades. Editorial: Garsineu Edicions

 

“Una Fada, una maleta i ... pols de Fada! Si voleu contes, contacteu amb mi.

— La maleta de la Lili

No comments yet.

Leave a reply

Reset all fields