LLegendes dones d’aigua

Conten que una vegada l’hereu de la casa més rica i hisendada de Vincà va enamorar-se d’una dona d’aigua. Ella també va agradar-se d’ell, i van convenir a casar-se. Com que el minyó era l’hereu, ella va haver d’anar a viure a casa del marit. La goja es va avenir a tot i no va posar al seu espòs sinó una condició: que mai ni per res no la tractés de dona d’aigua. El matrimoni va viure molt feliç i van tenir tres fills. I mai ningú no hauria dit que aquella dona havia estat, o era encara, una goja, puix que en res era diferent de les altres dones.

Heus ací, però, que un any que hi havia una collita de blat molt abundant i tan rica com mai no se n’havia vista cap semblant, a primers de maig el marit va  haver d’anar a Perpinyà. Així que va ésser fora, la muller va cridar als mossos i els va manar a corre-cuita seguessin el gran bladar que campejava pels inmensos camps de llurs heretats. Els servents tots sorpresas, puix que el blat era verd, que no se’n podía aprofitar ni un gra i tot s’hauria llençar. La mestressa féu ús de la seva autoritat i va repetir imperiosament el manament, que tots els servents van cumplir esborranats.

Quan el marit va tornar i va trovar tot el blat segat, es desesperà i s’indignà tant contra la seva dona, que, sense recordar-se del que li havia promès quan es van casar, li diu iradament: <<Ja no hauries d’ésser dona d’aigua>> Així que va haver dit aquestes paraules, la seva esposa va desapareixer pels aires i en un momento la va perdre de vista. Al cap de poca estona es va presentar una nuvolada tan fosca i espessa, que en ple dia semblava talment que fos de nit. ben aviat va desencadenar-se una tempestat i una pedragada terrible que no va deixar ni una sola espiga i va arrasar totes les collites. Aleshores el pagés va comprendre que la seva esposa havia obrat bé. Com a dona d’aigua que era, coneixia les coses de l’aigua, i va preveure la gran tempestat que s’acostava i l’estrall que havia de fer. Com a mesura de sàvia prudència i de bon govern havia considerat preferible segar les espigues per poder-ne aprofitar la palla, encara que hagués de llençar el blat, abans de perdre-ho tot. El marit va penedir-se molt d’haver ofès la sseva dona.

Desitjós que la seva esposa tornés a la llar conjugal, el pagés pujaba al Canigó i cercava els paratges més freqüentats per les goges, per tal de veure si la trobava o si en veía alguna altra que li’n pogués donar raó. Mai no en va veure ni una per a remei. Heus ací que un dia va reparar que la seva mainada anaven molt ben pentinats i endreçats. Els preguntà qui els endegava i van contestar que cada dia els anava a veure llur mare i els rentava i vestia i els pentinava amb una pinteta d’or. El pare els va dir que li demanessisn, sobretot, que no s’anés i que restés a casa amb ells. La mainada prou ho va fer, però la mare no se’ls va pas escoltar. els vestia, els rentava, els pentinava; els feia un petó i se’n tornava fins l’endemà. El pare els va aconsellar que mentre els pentinés li clavessin una agulla que unís les seves faldilles amb els vestidets d’ells, per tal de que no pogués escapar en trovar-se lligada amb els fills, i que aleshores el cridessin a ell. Els infants així ho van fer. La mare, però, en sentir que la mainada cridaven el pare, va fugir corrents, fent seguir els seus fills. El marit no va saber res d’ells. I així restà sense esposa i sense fills.

 

Bibliografia: El Pirineu. tradicions i llegendes. Autor/a: Joan Amades. Editorial: Garsineu Edicions

Per saber més sobre elles: ELs éssers màgics del Canigó: les encantades, dones d’aigua i goges

“Una Fada, una maleta i ... pols de Fada! Si voleu contes, contacteu amb mi.

— La maleta de la Lili

No comments yet.

Leave a reply

Reset all fields